Fabià

Perquè arriba la llum on hi havia sols ombres Potser és hora de dir que l'esperança nova No ens esborra el record dels que han mort en silenci En llits de solitud i llençols de vergonya Amb un dolor atroç per tot l'abandó nostre Perquè arriba la llum on hi havia sols ombres Obrim portes al cant d'una esperança nova Però sentim l'aflicció de l'Àfrica que ens crida Qui és pobre en diners no es pot comprar la vida Quan la misèria és déu i la mort una eixida Fem de la nostra sort La dissort compartida Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten I han pogut vèncer la mort, però no el rebuig I esperen, sempre esperen la nostra mà feta llum Tu i jo tenim l'amor, la llum bona I potser la malaltia és sobretot La por nostra, la vergonya amb què encerclem llur dolor Perquè arriba la llum on hi havia sols ombres Potser és hora de dir que l'esperança nova No esborra el torment dels que han mort en silenci En llits de solitud i llençols de vergonya Amb un dolor tant atroç per tot l'abandó nostre Perquè hi ha un poc de llum on hi havia sols ombres Caldrà doncs que refem el sentit de les coses Fer del sexe i l'amor un tresor sense normes Un espai generós, un sopluig per la joia És així de senzill Cap secret ens fa nosa Obrim portes al cant Per poder dir amb més força Però tu i jo podem ser llum pels que lluiten I han pogut vèncer la mort, però no el rebuig I esperen, sempre esperen la nostra mà feta llum Que tu i jo tenim l'amor, la llum bona I potser la malaltia és sobretot La por nostra, la vergonya amb què encerclem llur dolor