Satèl·lit

On és en Pau? A la lluna. Diuen: Cau com la ploma. Soc al cau fent la pruna, fent el flam. Traient el fang de la via. Ordenant-me la vida. Vaig curant-me ferides d'un salt. Soc llàgrima assecant-se en la distància. Desapareixo i només deixo la substància i la importància és relativa com la convicció i la raó més primitiva. Aquí dalt d'un estel els anhels són escòria orbitant al voltant de l'eufòria. La flor defallida recordant l'atmosfera quan era ben viva, rebossant, la cirera. Aquí es veuen els traus i la clau del declivi és fer les paus. No vinguis Santa Claus, no vull cap dels teus regals. Jo vull estar en pau amb la terra i el cel blau, jo vull estar en paus. Les creus sobre els peus pesen, les fulles cremen, els arbres resen. Es miren tristos perquè els arrasen, però corren riscos per qui els abraça com qui fa discos i no te casa. Qui vol sentir aquest discurs, quina brasa!

Com un satèl·lit que viu per allà dalt entre la pena i el fred universal. No puc venir, he quedat amb el mal. Que m'excusin quan arribi Nadal.

Aquí no em jutja ningú, no m'afecta el seu voodoo. Bombolles de xampú que la brisa s'endú. Quan hi porto perdut dintre d'aquest taüt hi he trobat el desig que l'ànima m'embruta. Jo vull vibrar, comprendre com es fa per estar content de respirar concentra't a parlar que t'animes a somiar i ja no sabràs tornar. Potser no hi vull tornar. Potser no hi vull tornar. Soc lluny. Però més a prop de mi. Llum al fons del camí. Fum que em va fer patir. Punt i seguit per sortir d'aquí. Per fi. Un final feliç, l'arc de Sant Martí.

No vull sortir d'aquesta closca d'animal no, vull sentir-me com una presa viva, que si torno em persegueix una mentida que em devora i m'abandona a la deriva.